• Imprimeix

Butlletí RECERCAT
José Remesal (UB): “Estem contribuint a revolucionar la idea tradicional de l’antiga Roma”

En la darrera edició del butlletí RECERCAT ens fèiem ressò de les conclusions d’un estudi liderat pel catedràtic d’Història Antiga de la Universitat de Barcelona, José Remesal, sobre la importància de la ruta atlàntica en el fluxos de comerç d’aliments entre la península Ibèrica i el nord d’Europa. Una recerca històrica que posa en qüestió la concepció tradicional que prioritzava la ruta del Roine com a principal via de comunicació entre el món mediterrani i les províncies septentrionals de la Roma clàssica i que, a més, compta amb l’aportació de científics provinents d’altres àmbits, com ara matemàtics, informàtics o físics experts en xarxes complexes. En aquesta entrevista, el professor Remesal repassa alguns dels elements més clarament disruptius del seu treball i fa una reflexió sobre els nous perfils d’investigador que requerirà una recerca científica del futur cada cop més multidisciplinària.

09/11/2018 14:11
R141_UNI_entrevista_José_remesal

José Remesal

Què els va motivar a qüestionar el paradigma sobre el comerç i la distribució d’aliments durant l’Imperi Romà?

La nostra investigació ve de molt enrere. Les tradicions de pensament tenen molt de pes també en el món de la ciència i la concepció més generalitzada en la història clàssica era la que concebia la Roma antiga com un món mediterrani, quan de fet els romans van arribar fins al cor d’Europa, a la frontera del Rin. Aquesta concepció tradicional inclinava a pensar, per tant, que el riu Roine fos la principal via de comunicació per arribar a aquests territoris del nord. Ja l’any 1986 els meus estudis de materials al Rin i a Britània van portar-me a mantenir que el camí més efectiu era el de l’Atlàntic. Per demostrar-ho vaig recollir fonts literàries que palesaven que els romans ja coneixien l’Atlàntic. És cert que en aquell moments els pobladors gaditans inventaven mites que asseguraven que més enllà de l’estret de Gibraltar només hi havia monstres; però els propis gaditans coneixien el camí de l’Atlàntic des del segle VII aC i n’amagaren el camí als romans fins que el descobriren pel seu compte. Però el moment clau arriba quan els romans s’expandeixen per Europa, Juli Cèsar conquereix la Gàl·lia i August arriba al Rin, i la via de l’Atlàntic esdevé ja gairebé costanera. En la meva opinió, les guerres del Cantàbric en època d’August tenien justament per objectiu el control d’aquesta franja costanera.

Uns elements que van servir per elaborar una teoria alternativa sobre les rutes comercials romanes.

Correcte, ens vam basar tant en l’anàlisi de fonts literàries i arqueològiques com en les deduccions a partir del fet que el transport per terra entre el Roine i el Rin n’encaria considerablement el cost. Ha estat gràcies a un nou projecte abordat amb finançament de la UE que hem pogut afegir a la nostra recerca, a més d’historiadors, també físics de xarxes i matemàtics. Això ens ha permès analitzar tot el material que hem acumulat durant 30 anys a la base de dades del Centre per a l’Estudi de la Interdependència Provincial a l’Antiguitat Clàssica (CEIPAC), demostrant que els materials i les marques sobre les ceràmiques que arriben a Britània i Germània són semblants, mentre que els que arriben a través de la vall del Roine són diferents. Per tant, el material ha parlat finalment a favor de la nostra interpretació.

Un dels punts més interessants de la seva recerca històrica és precisament l’aportació d’aquestes noves metodologies basades en la física, la matemàtica i la supercomputació.

Des del seus inicis, el CEIPAC sempre ha optat per treballar en obert: les nostres bases de dades estaven disponibles a Internet abans fins i tot que la pròpia UB disposés de pàgina web i vam néixer simultàniament  a la pròpia Google entre les 400 mil primeres web del món. Com a investigadors, el pensament i l’estudi segueix sent el més important, però cal tenir present que avui disposem d’una sèrie de noves eines que la ciència ha d’aprofitar. I ho hem fet. La nostra base de dades es basava en un sistema relacional i ara l’estem migrant cap a un d’ontològic, que anomenem Roman Open Data, en què podrem relacionar conceptes i bases de dades diferents i creuar informació de forma molt efectiva, augmentant-ne les capacitats. Aquesta és la direcció que està prenent la recerca a la Europa. De fet, el CEIPAC també és partner en el projecte europeu Arianne Plus, en què pretenem unir una quarantena de bases de dades.

Una innovadora recerca que ha estat reconeguda amb una de les prestigioses Advanced Grants de l’European Research Council (ERC).

Els projectes finançats per l’ERC són molt competitius i s’hi valora especialment l’ambició i el caràcter disruptiu. Per aquesta raó hi vam presentar una recerca on treballàvem historiadors i arqueòlegs de la mà d’informàtics, matemàtics i físics. El nostre avantatge és que gaudim de la fortuna de disposar del material amb què treballem, les àmfores d’oli d’oliva produïdes a la Bètica, al mont Testaccio de Roma, on excavem des de fa tres dècades. D’allà en recuperem unes inscripcions sobre la ceràmica que són tan duradores com la ceràmica que les suporta. Perquè els romans no empraven etiquetes, sinó que escrivien sobre el propi material. Amb el temps aquestes traces s’han anat esborrant, però per sort en el cas del mont Testaccio les àmfores s’obrien, es buidaven i s’hi dipositaven, cosa que ha permès preservar-les i conèixer la traçabilitat de les àmfores: quina tara tenien, quin contingut, qui les transportava, el control fiscal, la datació consular, etc. El problema principal de la història antiga és la manca de dades, però en el nostre cas, en canvi, tenim multitud de dades serials datades.

L’aportació tecnològica d’altres disciplines pot significar una nova fase en la investigació històrica més enllà de la tradicional basada en fonts documentals i arqueològiques?

Crec que no ens podem permetre que un investigador, sigui del camp que sigui, no faci ús de totes les eines que tingui a l’abast per desenvolupar el seu àmbit. En el món modern es deia que una persona de lletres en tenia prou i de sobres amb un llapis i un paper; avui dia això ja no és vàlid. Necessitem sistematitzar la informació en bases de dades i fer un nou pas endavant per relacionar la informació i estar oberts a qualsevol possibilitat que les noves tècniques ens ofereixin. Naturalment, la clau estarà sempre en el pensament. Parlem, per tant, de formació mixta, en què els estudiants adquireixen coneixements en l’àmbit humanístic però simultàniament tenen accés a coneixements i tècniques d’avantguarda. Aquest és el futur de la ciència. Per exemple, en el passat quan nosaltres hem fet anàlisis geològiques i mineralògiques del material del mont Testaccio ens hem trobat amb la dificultat d’haver de discutir amb geòlegs sobre aspectes molt especialitzats que ens eren desconeguts. Ens calen investigadors amb formació doble, però ens trobem amb el problema que el sistema universitari i de recerca europeu no reconeix encara aquesta qualitat: un historiador que hagi dedicat a desenvolupar models matemàtics, per exemple, veurà premiades i reconegudes les seves recerques històriques, però no les matemàtiques. I viceversa.

Altres coneixements establerts sobre la Roma clàssica es poden veure qüestionats arran d’aplicació de noves tècniques de recerca?

En certa mesura, la nostra feina de recerca està revolucionant la idea tradicional de l’antiga Roma. Els historiadors sempre havien pensat que la tasca de l’emperador romà era la de garantir l’abastiment d’aliment a una part de la població en base a preus subvencionats o de forma gratuïta, i s’entenia que l’exèrcit se’n sortia pel seu compte. Tinguem present que en qualsevol societat el control de la producció i de la distribució dels aliments és una qüestió fonamental, també en l’actualitat. L’estudi de les rutes del comerç d’aliments i de la presència de determinats tipus d’àmfores als campaments militars, per contra, ens fa posar en dubte aquesta concepció tradicional de la funció de l’emperador com a proveïdor d’aliment per a un grup molt reduït de ciutadans romans. Hem demostrat que l’Imperi tenia l’encàrrec de mantenir la pau social a Roma i que això implicava aconseguir aliment suficient per a una gran part de població. L’Estat romà disposava de prou recursos per controlar el preu del gra, com evoca la famosa cita de Juvenal de Panem et circenses, i nosaltres hem plantejat el mateix envers les legions. En un esquema expansionista de guerra i conquesta, com va dir Cató, Bellum se ipsum alet, la guerra s’alimenta a sí mateixa. Però no és així quan l’exèrcit està establert de forma estable sobre territori propi. La recerca del CEIPAC crida l’atenció precisament sobre l’existència d’aquesta estructura de distribució alimentària i sobre com l’evolució política de Roma està estretament vinculada a la necessitat d’abastir l’exèrcit i la ciutat Roma.